ODA AL TENNIS. EL IOGA AMB LA RAQUETA.

Cada cop, cada bot de la bola a la terra batuda, cada relliscada per arribar a la pilota, cada gota de suor, cada sobrebot, cada dreta creuada per preparar l’atac, cada revés per aproximar-se a la xarxa, cada subtil deixada, cada volea guanyadora, cada rematada inabastable, cada globus defensiu, cada contrapeu, cada lob liftat, cada revés tallat, cada restada guanyadora, cada servei directe que t’allibera, cada pilota de trencament, cada punt de servei que t’estalvia jugar el punt, cada bola de set en què fas un primer pas cap a la victòria, cada vegada que salves una bola de partit per allargar l’agonia, cada contradeixada definitiva, cada «perdona» que tant se me’n dona, cada «llàstima» hipòcrita, cada línia que fa botar malament la pilota, cada línia que et canten fora, cada línia que cantes «out», cada línia en què es fa el silenci, cada «deuce» que et dona una altra oportunitat, cada canvi de camp, cada crit, cada raqueta trencada, cada cordatge trencat i un so que mai et deixa indiferent, cada pot de pilotes que s’obre i la seva olor agradable, cada cop que la bola s’estavella a la xarxa, cada cop que la bola acarona la xarxa i entra al camp contrari, cada segon servei recargolat, cada victòria inoblidable, cada trista derrota, cada derrota previsible, cada excusa per no acceptar l’irremeiable, cada cop que et manca l’aire, cada salutació al rival quan s’acaba el partit, cada glop, cada vegada que t’asseus en el canvi de camp, cada vegada que t’oblides del resultat en el «tie break», cada vegada que et canvies el grip, cada dutxa després de jugar, cada estirament, cada escalfament, cada situació límit, cada cop que el sol molesta, cada vegada que medites mentre jugues… 

I sobretot cada vegada que te n’adones que estimes el tennis i les mil raons per estar-ne enamorat.