SORTIR DE LA ZONA DE CONFORT

Escric aquestes línies després de veure el tercer acte consecutiu del clàssic dels Grand Slams entre Sinner i Alcaraz (1 i 2 del món).
Estan en una altra galàxia que la resta dels humans. Guanyen, gaudeixen i donen espectacle a un nivell estratosfèric, i només la millor versió del Big Three s’hi podria comparar.
Alcaraz va ser superior perquè va cenyir-se al pla de partit que havien decidit amb el seu equip després de la dura derrota de Wimbledon.
Per què va guanyar? Perquè va servir molt millor que Sinner. Amb més potència, més risc en els moments importants, més “aces” (10 a 1) i menys dobles faltes (0 a 5). En tot el torneig va concedir només 10 pilotes de trencament (i va cedir tres vegades el servei). I perquè no va deixar que l’italià se sentís còmode allà on és imbatible: en els intercanvis de fons de pista a ritme inhumà. Com ho va fer? Colpejant més contundent i amb valentia, pujant a la volea sempre que podia, amb deixades marca de la casa, i variant el ritme de joc fins a fer perdre els papers a Sinner. Només una dada: 42 a 21 en cops guanyadors.

Paral·lelament al US OPEN, continuo competint en el circuit sènior català després d’assolir el Campionat de Catalunya +50 d’enguany el passat mes d’abril.
He aprofitat per fer de «conillet d’Índies» i comprovar si es pot competir sense por a perdre, o a guanyar, o a decebre les pròpies «motxilles» que tots portem al damunt. Jugar per gaudir, per passar-s’ho bé i per atacar amb valentia amb les pors aparcades.
Com ho vaig fer? Per què?
Després de tres partits en els darrers mesos contra en Francesc Monllau de quasi quatre hores em vaig adonar que la por a perdre s’imposava a les ganes de jugar bé, i em vaig voler demostrar que podia jugar totalment diferent de com ho havia fet fins a aquell moment. Era un repte complicat voler trencar un patró de joc amb el qual sempre m’havia sentit a gust quan he competit.
Vaig decidir jugar més valent, atacar més, agressiu i decidit amb la volea, i per sobre de tot gaudir dels partits, sorprendre els rivals i agradar al públic, que veia un joc diferent. Els resultats van ser immillorables, i vaig aconseguir deixar de patir pel marcador per passar a gaudir del joc.
I va arribar el moment dels moments en la semifinal de la Copa Catalunya a Vilanova contra en Francesc Monllau (número 1 del rànquing espanyol +50). Vaig decidir fer una cosa que, n’estic convençut, mai havia fet abans ningú en la història del tennis: jugar un partit sencer a la volea. Sense que es produís cap intercanvi des del fons de la pista. Fer servei i volea en tots els serveis (1r i 2n), i restada-volea en cada servei d’ell. Vaig anar a fer volea a cada punt. Era un partit contra les meves pors, amb un estil «kamikaze», per demostrar-me que quan algú s’ho proposa pot obtenir tot allò que vol.
Vaig guanyar per 6-2 i 6-3 en 1 hora i 27 minuts. Guanyar era el de menys. Ho vaig assolir. Ho vaig assaborir tant que el tennis em va regalar als 54 anys un partit on no m’importava guanyar o perdre. Per primer cop en la meva vida esportiva, jugar es va imposar a voler competir per 6-0 i 6-0.
El plaer va ser tan gran que en la final vaig fer un partit quasi perfecte contra el campió de Catalunya del 2024 +50, l’Albert García, per 7-6 i 6-1. Amb un joc d’atac contra un rival que només sap jugar a dominar. Punts guanyadors, valentia i ganes de tornar-me a demostrar que gaudir del joc pot estar molt per sobre de buscar la victòria.

Escoltava Sinner després de perdre la final, tot i haver disputat les cinc darreres finals de Grand Slam, dient que volia sortir de la seva zona de confort per deixar de jugar tan previsible. Amb més servei-volea, deixades i joc variat. Per gaudir més del tennis i, en el seu cas, per vèncer el murcià i recuperar el número 1 mundial. La temporada que ve serà apassionant. La rivalitat continua.
Estimo el tennis!! L’adoro!!