Què és primer l’ou o la gallina?

Fa molts anys que dono classes de tennis. I cada dia que passa m’apassiona i m’enamora més. Amb els anys ho simplifico al màxim a l’hora d’ensenyar a jugar-hi. Qui em coneix, sap que m’agrada preguntar als alumnes per elements tècnics, tàctics, estratègics o psicològics del tennis. Els obligo a pensar, a disfrutar i a intentar entendre la complexitat d’un dels esports més difícils de practicar bé. Què és més important, la coordinació o la tècnica? Si poguessis fer sempre perfecta només una de les dues coses, quina escolliries? I entre la lectura de joc i la condició física?

L’aspecte coordinatiu sempre varia depenent de molts factors: la climatologia, el tipus de pista, l’hora de joc, la bola i el seu estat, la raqueta, el cordatge, el grip i sobretot el rival. Que intentarà per tots els mitjans posar-te la bola el més difícil possible per complicar-te’n el retorn. A partir d’aquí, la coordinació ull-mà amb implementació haurà de fer la resta. Vet aquí que em ve a la memòria el millor llibre de tennis que mai he llegit i en el qual vaig tenir la sort de col·laborar: Ganar al tenis, de Rob Autoun, publicat per l’editorial Blume. És un meravellós llibre on es parla de la tècnica i la tàctica observant el joc del rival per entendre, intuir, anticipar i preparar el cop amb què hauries de realitzar el gest tècnic. Una mirada del tennis en què s’analitza amb detall què passa des que colpeges la bola fins al moment que la tornes a colpejar. Les tres fases (o dimensions) de la coordinació ull-mà seran claus per a l’èxit del cop: l’alçada, la distància i el moment de l’impacte. 

Quina de les tres va primer? Quina és la més imprescindible? Per què? Totes són necessàries, però l’alçada correcta de l’impacte et portarà ràpidament a trobar la distància. I el moment de contactar amb la bola ens el donarà la lectura de joc, l’entrenament i la condició física. Per això L’ALÇADA del cop és l’aspecte més clau a entrenar.

L’aspecte tècnic és el més treballat per quasi tots els entrenadors. I és un error. Repetir i repetir un gest tècnic sense tenir una bona coordinació és una constant en l’ensenyament del tennis. Això provoca frustració i molta ignorància del jugador o jugadora al no entendre per si mateix el perquè dels seus errors. I va a cegues, repetint una vegada i una altra les mateixes errades. Em fascina com a entrenador sentir els comentaris a la pista del costat quan es produeixen errades: 

1. Contra tu mateix. Que burro que soc! Que dolent que soc! Com puc fallar això? Dedica’t a una altra cosa!
2. Contra el teu rival. No guanya ell, perdo jo! Com puc perdre amb aquest tio? Jugant així i encara guanyo!
3. Fent d’entrenador ignorant. No fallis! (com si algú volgués fallar expressament). Com tiro aquesta dreta fora? Estira el braç! Flexiona les cames!
4. Contra els elements externs. Quina merda de línia! La pista està seca! És que sempre tinc la xarxa en contra! Amb aquest sol no es pot jugar! (com si el sol mai molestés el rival). El vent em perjudica!
5. Contra persones externes. No m’ajudes a fer menys errors! (a l’entrenador). Calla!, que no hi entens gens (als pares, tot i que quasi sempre tenen raó). Juga tu! (també als pares, a molts m’agradaria veure’ls a dins la pista). El jutge àrbitre m’ha robat el partit! 

L’aspecte tàctic és el que més m’agrada treballar perquè obligues l’alumne a pensar, a entendre, a qüestionar-se les decisions que pren, a intuir, a gaudir, i sobretot a continuar aprenent d’un esport amb una riquesa tàctica descomunal. Amb els anys la condició física decau, però la riquesa tàctica millora si ets capaç de comprendre el joc i prioritzar jugar bé a competir bé. Si aconsegueixes jugar bé, la victòria estarà més a prop, i passar-ho bé estarà per sobre de guanyar o perdre partits. Per gaudir del tennis és necessari: jugar valent, dominar tots els cops, reconèixer els errors i modificar-los, i saber llegir les virtuts i els defectes propis i dels contraris.

La condició física és el component que malauradament tothom anirem perdent amb el pas dels anys. Disminució de la velocitat, de la força, de la resistència, de la recuperació de les lesions o molèsties, i una mica menys però també, la flexibilitat. Però si juguem millor, si entenem més el joc, si ens cuidem el cos descansant i alimentant-nos bé, podrem seguir practicant el tennis fins als 80 o 90 anys (el doble també és una bona opció).

El component psicològic és imprescindible en un esport on les errades s’imposen als encerts. Controlar la frustració, viure el moment en positiu, la constància, la tenacitat, l’esforç i la confiança en un mateix són alguns dels molts valors que ens dona el tennis per enganxar-nos a practicar-lo. La por a perdre, la por a guanyar, buscar solucions a diferents problemàtiques i saber les pròpies limitacions són també aspectes indispensables a controlar per gaudir-ne al màxim.

Un alumne metge em va passar fa uns quants anys un estudi nord-americà sobre la pràctica esportiva que et feia viure més anys. I el tennis encapçalava la llista amb 7 anys de diferència respecte als esports cíclics com ara la natació, el ciclisme i córrer. També molt per sobre de les persones que van al gimnàs. La part coordinativa i el component tàctic obliguen el cervell a estar contínuament en alerta de tot el que passa i ha de passar. A viure molt en l’aquí i l’ara, encara que sigui per no rebre una pilotada.

Llarga vida al tennis… I si no, sempre ens quedarà l’snooker!